LA PRINCESSA DEL FEM

CONTE: LA PRINCESSA DE FEM

Aixo era una vegada., una Princessa que era molt bonica, era tan bonica, tan bonica, tan bonica, que tots els que la veien es quedaven mirant-la amb la boca oberta. Ella, que savia tot lo bonica que era, va decidir una dia, anar al viure al castell mes bonic de tot el món, un castell ple de luxes i grandíssim. Ella allí tenia, moltes doncelles a la seva disposició, que l’ajudaven en tot el que podien i sobre tot en mantindre el seu rostre perfecte. Era tan bonica, tan bonica que no podia deixar de mirar-se a l`espill. Es passava hores, hores i hores davant l’espill i no s’adonava del que tenia alrededor. Son pare, com era ric, i era el Rey, li feia molts regals. Un dia li va regalar un vestit, era rosa i molt llarg, la Pricessa com tenia moltes ganes de ficar-se-lo, va agafar i va tirar per la finestra, el paper del regal i la caixa. Al cap d’una estona, es va cansar de dur el vestit ficat, l’havia aborrit, doncs se’l llevà i el va tirar per la finestra. Al dia següent, son pare li va regalar un caixa plena de llandes de tonyines, savia que era el menjar preferit de la seva bonica filla, ella cada vegada que s’acabava una llanda de tonyina, la tirava per la finestra, així fins acabar-les totes. Un altre dia, li regalà moltes caixes de sabates, hi havien sabates de tot tipus de formes i de colors, roses, verdes, blaves, negres… Hi ha havien moltes… La Princessa una vegada se les ficava, i les duia un ratet, al igual que en el vestit rosa i tan bonic, les tirava per la finestra. La Princessa va agafar el costum de tot el que no li agradava o no volia, tirar-ho per la finestra. Fins que un dia, va agafar i va tirar una taça, quan va acavar de desdejunar, va tirar la taça per la finestra… i en un moment, pum! Es va fer tot oscur, el castell es va quedar totalmente oscur, no hi havia ni una miqueta de llum. La Princessa es va asustar molt, i va decidir pujar al punt mes alt del castell, on allí voria realment el que passava, ja que mai havia ixit a l’exterior perque estava molt ocupada mirant-se al espill i en els regals que li feia son pare. Una vegada allí, es va assomar de forma molt cautelosa, li feia por el que podia vore. Amb decició, va traure el cap per el balcó, i va vore montanyes, montanyes i montanyes de fem. Ella en eixe momento, va recordar que son pare li havia contat i hi havien paisatges molt bonics en el món, que eren verds, amb molts arbres i moltes flors, que donaven molta alegria i sobre tot vida. La Princessa molt decebuda en el que havia vist, es va ficar a plorar, es tancà a la seva habitació i va intentar buscar una solución per al fem. Ella volia vore els paisatges bonics i d’alegria, i no munts de fem i tristor. Va pensar, pensar i pensar i al final no trobà ninguna solució. Finalment, la Princessa no podia deixar de plorar…